Almenys des de l’època romana, quan certs escriptors van veure que gaudien de fama uns autors que consideraven inferiors a si mateixos, ha florit pertot el gènere satíric, que es pot emprar per criticar l’estat d’una literatura (nacional o no) i per a moltes més coses. És un dels exercicis de retòrica i d’oratòria més sans que hi ha, font de felicitat per als satírics, d’indiferència per als que no posseeixen cap sentit de l’humor, i d’ira per als satiritzats. En termes generals, però, se n’obtenen més beneficis que el contrari.
